diumenge, 11 d’octubre de 2009

Gota

Hui, dia 11 d'octubre, volia fer un petit homenatge a lo que ha sigut, per a 6 mesos, la meua xicoteta però gran mascota Gota.
La manera d'arribar a casa va ser bestial! Gracies al meu amic Duncan, que va ser qui me'l va regalar per el dia del meu aniversari. Fins ara a sigut l`única mascota que he tingut, sense contar les tortuguetes. A sigut la vitalitat de la casa, pegant bots cap aci i cap allà, el podia treure a passetjar (encara que contra la seua voluntat), i fins i tot el nostre animalet havia lligat. Però sobretot a sobrevisgut a moltíssimes paelles. Ha viatjat cap aci i cap allà, haurà fet quasi cent arraps, i unes treinta mossegades, però de tant en tant es deixava acariciar; I ara et tinc aci al costat, sense un sol respir ni un sol botet. Sempre es una llàstima pedre algú, i més d'aquesta manera tan...violenta. Encara que siga una xorrada escriure coses com aquesta per aci, i per molt animal que siga, em pareix correcte, per lo menys, recordar-lo. I estic content de haver-li fet tantíssimes fotos, perque en un moment com aquest, servixen de molt. M'aguera agradat haver-te sabut criar un poc millot, ja que as sigut el meu primer animalet. Ens has alegra't molt, mil gràcies.

"plup plup"

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Ferides...

Desesperació, veure com el llapis se te clava quan et quedes davant d'un foli en blanc.           Cada línia que fas i cada punt, el llapis s'afona molt més, afonant-se cada vegada més en el teu cap.                                                                                       Ja veus, si he pogut crear dibuixos com aquest, no deuria crear-ne'n més? Deuria ser capaç de moltíssim més.....moltíssim! Però no em deixa, el llapis no em deixa, el llapis està ben clavat.                                                                                                                                                Un  poc de baixa autoestima?, crec que si.  perquè ara soc capaç de crear noves idees, idees que s'acompliran, i no es quedaran en el calaix de les deixalles, ja no.  Es molt difícil crear en la ment tancada, amb aquest calaix ben tancat, però ja tinc clar que per moltes ferides fetes ala mà, aquesta continuarà creant.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Bill Brandt (Fotògraf 1904-1983)

He decidit dedicar una entrada del meu bloc a aquest fotògraf anomenat Bill Brand (fotografia de la dreta), ja que estic elaborant un treball per a fotografia. La realitat es que he començat molt animat, ja que el treball es pel dia 26 d'octubre i jo ja el tinc quasi finalitzat.

Aquest home, considerat anglès tot i que va nàixer a Hamburg (Alemanya), comença la seua carrera fotogràfica en Paris als 25 anys, quan li presentaren a Man Ray, de qui es convertix en ajudant.

Influenciat en les seues primeres fotografies per surrealistes com André Kertész i Eugène Atget, Bill torna a Londres amb 30 anys, i treballa com a free-lander per a diferents revistes. "Mannequins" es la fotografia que veiem a l'esquerra, feta en Paris en 1929, abans de la tornada.

Els seus primers treballs son de fotoperiodisme, així en el seu primer llibre "The English at Home", en 1936, fa un anàlisi de la estructura social dels britànics, mostrant les diferències socials, les depriments condicions de vida de unes persones en contrast amb les imatges de la aristocràcia anglesa.

Al igual, en el seu segon llibre " A Night in London" (1938), seguint els passos de Brassaï en el seu llibre "Paris de nuit" (1933), fa una aproximació ales situacions socials de Londres, però en aquesta ocasió es deixa emportar per cert aire de nostàlgia.

En la imagte de la dreta veiem una fotografia del llibre anomenat, titulada "Brighton belle" (1936).

Al final dels anys 30, reflexa amb la seua càmera les condicions de vida dels miners del nord d'Anglaterra, afectats a l'atur.
Durant els anys de la II Guerra Mundial, treballa com a fotògraf per al Gobern, mostrant la vida dels londinencs en el metre durant els bombardejos nocturns. Al acabar la II Guerra Mundial, Brandt comença un nou camí, canvia radicalment el seu estil, deixant el reportatge a banda i comença fotografiant nus, retrats i paissatges.

En aquest nou camí, i en especial en els nus, es on el fotògraf aconsegueix una major personalitat, torna als seus orígens (el surrealisme) i en les seues imatges és mesclen la fantasia i la realitat.


En la següent fotografia podem veure la gran influència que va tindre de Alfred Hitchcock i Orson Welles, "East Sussex" (1957), impregnades de misteri. En 1945, Brandt es concentra en la investigació de les formes femenines (el nus), utilitzant un gran angular que produeix distorsions en les imatges aconseguint amb aquest treball un dels majors assoliments en el nus femení del segle XX.
Bill Brandt va morir el 20 de desembre de 1983.



Finalment vos deixe una fotografia que em fa crida la atenció,  "Spring in the Park" (10 de maig, 1941).

Bill Brandt: "Un fotògraf deu posseir i conservar les facultats receptives de un xiquet que mira el món per primera vegada".




Per a més fotografies de Bill Brandt:
http://www.elangelcaido.org/fotografos/bbrandt/bbrandt01.html



dissabte, 3 d’octubre de 2009

Benvinguts


Benvinguts, aquest es el meu bloc. Sóc un xic que cursa 2on de il·lustració, així que les actualitzacions més freqüents seràn sobre treballs i il·lustracions de 1er i 2on curs, a més de totes les ratllades i paranoies que tinga pel cabet.